dijous, 22 d’octubre del 2009

El Lobito, 7 d'octubre de 2009: "Pequeño lobo o hulto lealizado en un lestaulante de la Balceloneta"

Aquest restaurant transmet sensacions de taberna antiga molt ben cuidada. Tot posat de manera que El Lobito vulgui fer percebre al client que entra a un local de solera, de fa molts anys, però a la vegada amb aires actuals. Es un plaer arribar dels primers per veure el saló tot ben paradet, ja amb el pernil de jabugo i les amanides de tomàquet, tonyina i cabdells presidint cada una de les taules, aportant més color/calor al local, si es que li feia falta.

Perquè a El Lobito no es demana res. Donen per fet que si vas a petar a un lloc així t'ha d'agradar tot. Pots demanar la carta, però has de ser més ràpid que els del Palau destruint documents, perquè a la que et distreus amb l'amanida i el pernil, zaaaaasss!! ja tens els escamarlans, -tirant a escamarlanots-, a sobre la taula i es com si ja estessis abandonat a la teva sort, sense possibilitat de tornar enrera i escollir el que et vingui de gust i de passada donar una ulladeta als preus per no anar a cegues amb el festival de bones viandes proporcionades pel personal del local. Aquí, com ja exposaré més endavant, tens dues possibilitats; o mires la carta i demanes una amanida i un segon digne com ara un peixet del dia, o et poses una bena als ulls i endavant que fa baixada.



Davant l'arribada dels vuit crustacis, -dos per barba-, ens deixem anar i quan l'èsser humà es deixa anar, tant en el sexe com en el menjar, n'acaba pagant les conseqüències...

Després dels deliciosos i fresquíssims escamarlans van arribant com si d'un banquet medieval es tractés, unes excepcionals tallarines/tallines que deurien caure mentre parlaven amb les escamarlans, unes meganavalles culturistes, un peix fregit també molt fresc i carnós pero que em provoca un cert nifunifamisme, mig llamàntol que arriba cridant "se masca la tragedia"  i per acabar la traca final, un llobarrot sensacional per barba que acaba amb tots nosaltres. I quan ja creus que tot ha acabat i piques tres cops a la lona demanant la rendició incondicional, la resposta de la portadora de felicitat es: "No, si ara tant sols falten les gambes, ja estan a planxa", com si t'estigués dient "no si encara que no volgueu menjareu més i pagareu el número complementari".

Santes gambes i benvingudes siguin. Vuit peces, -dues per barba com sempre-, i tot es acabar amb elles i començar a fer apostes del que ens costaría la broma. Que si seixanta, que si setanta...

Arriben les postres, evidentment sense demanar-les, i em creen l'habitual indiferència. Ho sento, no es que no m'agradin, el que passa es que crec que gaudeixo tant amb el saladet que aboco tot el meu desig i em buido. Crec haver vist un milfulles de crema a sobre la taula que segons comentaris dels companys era una delicia, i alguna cosa més que sincerament desconec. Quan reacciono per fer una foto al milfulles, el resultat es aquest:




Tot això regat amb un bon Albariño, els cafès de rigor i els clàssics però no per això prescindibles xarrups, orujo blanc i d'herbes, "a volontá".

En aquest punt les apostes pel preu final es tornen una feliç preocupació. A la plenitut i la sensació d'haver menjat com reis/presidents de la república se li afegeix un "ai ai ai, i mira que si es passesin?" que ens neguiteja i a l'hora ens fa riure. I allò del deixar-se anar, com havia dit abans, acaba tenint les seves conseqüencies.




Les cares de 102 € no cal que les descrigui. Aquell escurar les butxaques a la recerca del bitllet perdut, aquell canvi oblidat del diari del matí,...Tot a fí d'arribar a la xifra màgica, cent-dos dels nous euros.

No cal ni dir que la qualitat es excepcional així com la sencillesa a vegades excessiva de la preparació. La relació qualitat-preu es un terme subjectiu i per això discutible. La meva opinió es que hi ha inflor, una inflor que a mi particularment em va destrempar les bones sensacions d'un gran sopar. El meu propinòmetre particular m'indica que millor no deixar res, -bàsicament perque no tinc res més-, i si pot ser endurse un cendrer de record. Ah! i se m'blidava citar el propietari mestre de cerimònies que va passejant per les taules barbotejant frases per a mi ininteligibles al cinqüanta per cent, que al principi fa gracia però després incomoda.

RECOMANAT PER:
Si fas un ple al quinze i t'importa tot un rave

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Turistes adinerats, sobretot russos

EL DETALL:
Fotografia de Roger Moore al local abans de pagar, -fixeu-vos en el somriure-.

Ja opinaré en una altra ocasió d'aquesta megalòmana i discutible costum de penjar fotografies dels mediàtics que visiten els locals...


EL LOBITO
c/ Ginebra 9
08003 Barcelona
Tel.: 933 199 164


Ver mapa más grande



dilluns, 5 d’octubre del 2009

Samba Brasil, 2 d'octubre de 2009: "Será, será, será el guaraná"

El destí va voler que el dia que Rio de Janeiro fou designada com a seu de l'olimpiada de 2016 anés a petar al Samba Brasil del carrer Lepant. No era el primer cop, ni en serà l'ultim. Però el 2 d'octubre fou una jornada especial. L'alegria que respirava el local era d'aquelles que s'encomana. Fins i tot m'atreviria a dir que emulant la película "Como agua para chocolate", les caipirinhas estaven fetes amb més alegria que mai i això es va transmetre a les reaccions de tots els presents. Ja de per sí, les caipirinhes son sensacionals, no sé si son "possivelmente as melhores Caipirinhas da galaxia" tal i com treuen pit els de Samba Brasil a la seva web, però bones en son de llarg.




A més son perillosament addictives. Comences a prémer i prémer amb la cullereta la llima, el gel i les restes de cachaça, per treure-li tot el suc possible al got i de sobte se't passa pel cap: -I si me'n fotés una altre?- Però la imatge d'un "polo" gegant de color groc en mans d'un mosso d'esquadra convidant-me a parar per bufar la coseta em fa canviar de parer molt a contracor i em fa maleïr el mal funcionament dels transports públics de Barcelona per tornar a casa a unes certes hores de la nit. La solució es clara. El proper cop visitaré el Samba Brasil de dilluns a dijous de 21 a 22 hores,  m'aprofitaré del Happy Hour, em cascaré dues Caipirinhes i tornaré a peu tranquilament cap a casa. Ara que dubto trobar la transmissió d'alegria en la seva elaboració com la del dia 2 d'octubre...

Bé, potser també hi havia certa alegria a la recepció dels clients, però ja sabem allò de la correcció política. Será, será, será el guaraná...

RECOMANABLE PER:
Passar-s'ho bé, molt bé!

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Nostàlgics d'aquell meravellós viatge a Brasil, buscant l'autenticitat perduda.

EL DETALL:
Açai Natigela. Beguda brasilera amb xarop de guaranà i Açai, fruit d'una palmera. Pendent de probar. El tema promet.


SAMBA BRASIL
c/ Lepant 297
08025 Barcelona


Ver mapa más grande

dimarts, 29 de setembre del 2009

Arrop. 15 setembre 2009: Sexe o Arrop? Arrop!



1 michelinot

Passejes pel Carrer Sant Joan de Ribera de Gandia i de sobte et trobes l'Arrop. El carrer, més aviat lletjot, contrasta amb l'oasi de plaer pels sentits que s'hi troba dins. Quan em dirigia amb cotxe cap a l'objectiu no sé perque, però ja notava l'excitació de l'adolescent davant la primera cita, aquella que portes donant-li voltes tota la setmana urdint la trama que et portarà al primer petó amb llengua o amb una mica de sort a tocar el primer pit. Avançaré el final i explicaré que el resultat fou com si a la primera cita hagués consumat l'acte. Passem als detalls -del dinar, no pas del meu primer contacte lúbric, s'enten-.


Les primeres experiencies ja recorden al moment quan li agafava la ma a la..., posem que a la Rosaura . La cuina amb cristalleres que deixen al descobert les mans dels artistes; l'exquisida atenció de l'nfanteria d'èlit; els tènues sons del jazz d'ambient,...




No m'extendré en la successió de manà amb que m'obsequiàren, -frase feta, atès que d'obsequi res de res,  el paperet no perdona quan l'experiència es comparable a triomfar a la primera cita, malgrat reconec que els honoraris, 76 €, bé s'ho valen, i si m'en diuen 90, no hagués posat mala cara-.



Com veieu, van tenir el detall d'imprimirme el contingut del menú degustació que vaig escollir. Sempre la millor opció quan vols conèixer amb amplitut l'oferta d'un mag dels fogons con en Ricard Camarena.




A destacar el Capuccino de tomàquets al forn amb formatge d'Almedíjar. Deliciós entrant on la màxima expressió del mateix rau en aquest formatge de Castellò, meitat cabra, meitat ovella, molt difícil de trobar. Cal esmentar que València té quatre formatges 100% autòctons, i l'Almedíjar n'es un d'ells.

Molt sentit de l'humor en la defició del "Calamar amb sang i ceba, sense sang i sence ceba". Em partia el pit quan el vaig tastar i m'explicàren els ingredients reals. No us en diré el secret, proveu-lo i en parlem.




 Finalment comentaré el best seller de la jornada, l'Ou fregit amb emulsió de cansalada blanca a la brasa. Un ou cuinat a baixa temperatura, arrebossat amb molletes de pa i posat un pensament a la fregidora. L'emulsió de la cansalada ja es un secret d'estat major. En aquest moment la Rosaura i jo ja deuriem estar fregant-nos esperitadament.




Després de les sensacionals postres regats amb un Casta Diva Cosecha Miel d'Alacant arriba l'obsequi de la casa a modus de traca final de la terra. El Café amb gelat de carabassa amb biscotxet d'oli d'oliva amb xocolata es un premi injust per un pobre súbdit del Reialme de La Safor. Ara la Rosaura i jo ja ens estàvem fumant una cigarreta.... a mitjes.




RECOMANABLE PER:
Quan el plaer de la cuina comenci a superar el del sexe.

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Als de quaranta anys cap amunt...

EL DETALL:
Sens dubte, la impressió del menú amb la data.


ARROP
C/ Sant Joan de Ribera, 20
46701 Gandía
Tel. 96 295 07 68


Ver mapa más grande

dilluns, 21 de setembre del 2009

Eth Restilhè. 5 de setembre de 2009: La batalla de l'Olla.

Eth Restilhè es l'exemple meridià que per un preu més que just es pot menjar molt bé i ser atès amb aquell mix de correcció i familiaritat que "et posa". En Carlos Sanllehy tracta als seus clients quasi com a amics i això es fa extensiu a l'equip que l'envolta. El resultat es que a més de gaudir d'un excel.lent àpat surts per la porta amb la sensació que has après alguna cosa. Perque a Eth Restilhè t'expliquen curiositats, detalls de la seva cuina i de l'entorn de la vall. Per exemple, en Carlos ens va informar de l'existència del primer cava de la Vall d'Aran amb vinyes situades al propi Garós i que veurà la llum el proper any -una bona excusa per poder tornar-hi el proper setembre-.





Si vols tastar l'olla aranesa no t'equivoquis, vine a Garós. Hi hem anat per aquest motiu i no n'hem sortit decebuts, ni molt menys. Hem iniciat l'àpat amb un paté de la casa que ja et feia salivar tant sols de veure'l. Ha volat en un plis plas. L'hem regat amb un cava excepcional suggerit per la casa, un Emendis Imum Brut Nature Reserva, fresc i lleugerament afrancesat molt adient per aquest tipus de cuina que no es pas lleugereta...




I arriba el moment culminant. De la cuina s'aproxima una olla aranesa fumejant. Llonganissa, butifarra negra, orella i morro, cansalada, gallina, pilota, patates, col i pastanaga demanen a crits l'inici de les hostilitats. I a fe que la batalla s'inicia. Primer entre la Yolanda i jo comença una cursa per pescar la millor peça de carn. I vinga, cullerot amunt cullerot avall. Finalment ens n'adonem que la veritable contesa era entre nosaltres i l'Olla. He de reconeixer que perdem estrepitosament i que no podem acabar amb ella. Ens rendim! Es una derrota dolça i plaent.




I les postres? Vaissss! Vaissss! Optem per uns orujos per tirar avall que encara ens deixa més contents si es que es pot superar la felicitat de la vetllada. Ah! i per cert, 35 € per persona. Paga o no paga la pena?

Si el destí ho vol penso tornar el proper setembre a la Vall i en aquest cas segur que visitaré aquest Shangril.la de bon menjar, pau i companyonia. Tinc alguns comptes pendents com el cava de la Vall, unes truites a les fines herbes, un rellomillo de bou o fins i tot, i sense que serveixi de precedent, unes prunes en barretxa aranesa. Gràcies Carlos i fins aviat.

RECOMANAT PER:
Persones estressades que busquin un recer on envoltarse de bon rotllo i bona cuina.

A QUI ET PODRIES TROBAR:
A bones persones. I si son dolentes, aquí veuran la llum.

EL DETALL:
"Eth Restilhè" significa en aranès menjador de bestiar...En aquest cas, bestiar del morro fi.

ETH RESTILHÈ
Plaça Carrera 2
25599 Garós
Val d'Aran
Tel: 973 641 539



Ver mapa más grande

dissabte, 19 de setembre del 2009

Eth Tidon: "Si no tienes huevos, no sirves pa' tortilla"

Día 5 de setembre. Hem escollit un bon día per dinar a Eht Tidon per un doble motiu, la qüalitat i l'espectacle. Eth Tidon es un local cèntric, acollidor i casolà de Vielha. La seva cuina es d'alçada, geogràficament parlant, encara que la qüalitat no li va gens enrera.





Escollim la taula que s'ubica just al costat de la nevera. Sona molt malament, oi? Ans al contrari. La nevera en qüestió es un abeurador de pedra amb aigua freda corrent on hi son a la vista les aigües, refrescs i cerveses. Poso el ditet a l'aigüa i està frescoooooota. M'agrada la sensació i demano una cerveseta.




Mentre esperem el primer plat una munió de veterans assalten el restaurant. Després d'uns moments de confussió, la tropa es retira per on ha entrat i ara la batalla es interna entre la cuinera i el cambrer. "¿Pero que no sabes que sólo hacemos los platos de la carta?" El cuiner calla. "Es que eso al final parecerá un fonda!" El cuiner achanta la mú. "No tengo huevos. No puedo hacer huevos fritos con patatas!" El cuiner xiulant i mirant al sostre. I la cuinera vinga a fotre-li, i dale, i que si els ous i la fonda i que si els ferrats i els veterans; i el cuiner cantant el la,la,la. Vaig estat temptat de demanar, amb cara de bon nen i molt educat, un ouets ferrats amb patatetes fregides més que res per ajudar al bon rotllo que es respirava al local...

Els primers són una sopeta de caldo reparadora correcte i una amanida tèbia de pedrers d'ànec molt refrescant, abundant i amb els pedrers al seu punt que em posa molt content. Esperem els segons i sembla que s'hagi signat la treva cuinera-cambrer -que semblem tenir algún tipus de lligam familiar-.

El bacallà fregit amb gambes i pebrots vermells es molt tendre i permet desfullarlo amb facilitat. Els peus de porc son deliciosos. Destil.len hores i hores d'experiència als fogons, amb salsa perfectament lligada i textura i sabor que transmeten autenticitat.




Les postres? Ni tastar-les. Si em quedés un raconet potser voldria un altre entrant com a vegades he fet. Dos cafetons i un Viña Real que es com apostar a la victòria del Barça 2008-2009 ens condueixen al paperet blanc acusador. I el veredicte diu 33 € per persona. L'alegria de la noteta es complementa amb l'oferiment per part de la casa de Cassis, el destil.lat de la Vall, que fa que surti molt content, tip i cofoi d'haver escollit aquest indret.

RECOMANAT PER:
Amants de la cuina autòctona de la Vall, sencilla i de qüalitat.

A QUI US PODRIEU TROBAR:
En temporada d'esquí, amb una mica de sort, un senyor misteriós amb casc i moto negre que realment s'assembla a algú.

EL DETALL:
Demaneu ous ferrats i si està el senyor misteriós, foteu-vos el casc per si de cas.





ETH TIDON
Major, 10
25530 Vielha (Val d'Aran)
Tel. 973 64 03 63






Ver mapa más grande

dijous, 17 de setembre del 2009

Hotel Casa Irene. 4 de setembre de 2009. "Donde el detalle es la gran diferencia". Atjooo, Atjooo, Atjooo...

Em ve una mica de tos quan llegeixo la pàgina publicitària de l'Hotel Casa Irene a la publicació promocional "viu era val".



Vaig ser a Casa Irene fa vint-i-vuit anys, quan en tenia catorze, amb els avis i uns amics. Des dels catorze anys encara recordo el vol-au-vent d'espàrregs, uns musclos indescriptibles i l'estofat "normando". O ha canviat molt o jo per la meva edat, vaig sobrevalorar allò que menjava. Potser l'avi si que va posar el crit al cel quan donar una ullada a la noteta,...com jo;  i més que res pels daltabaixos, per la manca de continuïtat en el conjunt total dels plats. M'explico:

La mantega amb anxova pel pa començava bé. Un bon detall, no innovador, però molt bó al cap i a la fí. El ví, un Tinto Pesquera Crianza del 2006 -una aposta segura- també ajudava.

Paam! El primer clatellot! L'aperitiu. Paté trufat amb torrada. Son 45º d'una rodanxeta, que a primera vista -i a segona-, no semblaria casolà. Una mica de risc no hauria estat malament...

L'amanida micuit de tonyina amb oli d'alfàbrega i vinagreta d'avellanes, es un nom de plat massa llarg pel que realment és. Bó, no ens enganyarem, però poc risc de nou.

El segon dels entrants per a mi es el millor de tots. Canelons d'oca amb colmenetes i tomata confitada. Si en els entrants que us ofereix la casa no us el porten, demaneu-lo. Es d'una textura, gust i equilibri extraordinari.

Toca la baixada a la montanya russa. Tercer entrant i nova decepció. Una crema de ceps que era...crema...de ceps. Ni més ni menys. Socis, demano, un mica de risc per tercera vegada.

Passem als segons. La montanya russa segueix a la vall on havia baixat en el tercer entrant. El llom de bou gascó a la bordalesa amb patates i ceps a la crema es declara conformista. Tendre, ben cuinat amb salseta agradable, però no deixa de ser una bona peça de carn amb qualitat amb un toc tímid de "grandeur". L'anyell de llet amb fesols de la Vall, tomàquets confitats i moixernons no fa pujar el pendent. La peça malauradament no es del tot tendre i si l'anyell es de qualitat -com es d'esperar en un local amb el pedigrí d'aquest- això es extrany. I no dic més.



Les postres, una escuma de coco amb coulís de fruites del bosc, ajuden a somriure de nou. I el pastís fi de poma amb gelat de vainilla bourbon i la Reina de Saba amb xocolata guanajà, et fa pujar de nou al punt més alt del Dragon Khan. I que consti que jo no sóc pas de postres.

Una menció apart tenen les banquetes històriques del local que si bé son boniques, són incòmodes. Son com aquelles dels burguers americans però de fusta i amb glamour.



Per un compte total de 127,33 € per a dues persones crec que han mancat algunes cosetes, i unes quantes més. Penso tornar properament a la Vall d'Aran però m'arriscaré a buscar propostes més arriscades.

RECOMANAT PER:
Aquells als que els hi sobrin quatre duros i els hi agradi explicar on han estat.

A QUI ET PODRIES TROBAR:
En temporada d'esquí, al Borbó i la seva família.

EL DETALL:
Un integrant del personal, de Lleida es el noi, extremadament amable i exquisida educació i saber estar.

Hotel Casa Irene
c/ Major, 3
25599 Arties
Tel.: 973 644 364


Ver mapa más grande

divendres, 4 de setembre del 2009

El menú del bar Rambo. Riki López. "De primero sopade, de segundo patatascon..."

Cançó molt divertida del minishowman Riki López. I dic "mini" perque a ell li agrada actuar en espais reduïts amb contacte directe i interactiu amb el públic.



Si voleu més detalls d'aquest catxondo mireu la pàgina web d'en Riki López o al wikipedia, on trobareu amplia informació del txaval.

Que ho disfruteu.

Moltes gràcies al Ferran Seguí per enviar-me aquesta cançó. Tens 2 copetes de vi pagades a La Vinya del Senyor quan tu vulguis.

dilluns, 31 d’agost del 2009

RIO DRAGON: DONDE ESTA LA BOLITA? DONDE ESTA LA BOLITA?

Quan parlem de Rio Dragon, no ens referim a un restaurant xinès convencional. Els que hi heu estat sabeu del que parlo. Els que no, aneu-hi per a comprobar-ho. Amb el mag Gang i la seva germana al capdavant, Rio Dragón ens ofereix autèntica cuina de la regió d'on els germans són originaris, la Manxuria. Perque us en feu una idea del caràcter del mag Gang, tant sols quatre dades de la inhòspita Manxuria -Dongbei Pingyuan, en xinès-.



Manxúria es una regió que engloba tres provincies xineses i una part de la regió autònoma de Mongòlia, al nord-est de la xina. Al sud trobem el mar groc i una miqueta més cap al sudoest, Beijing. I ara atenció a la resta de límits: Al sudest limita amb Corea del Nord, pais sense comentaris, a l'oest amb Mongòlia i concretament amb el desert de Gobi, un dels més àrids del món; a l'est podem trobar la mítica ciutat de Vladivostok, allà on sempre apareixien Mortadelo i Filemón per escapar del Súper; i al nord, la Siberia. Si a aquests límits tant paradisíacs li afegim que aquesta regió en el passat era llar de tribus nòmades molt belicoses (wikipedia), ens n'adonarem que aquest tipus, en Gang ha de ser un personatge especial, que va arribar a Barcelona als anys 70 quan comptava amb 17 anys. I si a més veiem el diàmetre de bíceps que gasta en Gang, corroborarem que no seria una bona idea fer un sinpa al Rio Dragón.

El menjar es diferent menys els rotllets de primavera que son una exhausta repetició d'aquells que portem menjant per aquesta ciutat desde fa ja un munt anys, si més no, a mi m'ha semblat així. He tingut la sort de viatjar a la Xina molts cops per temes laborals i he pogut tastar cuina d'algunes de les seves regions que per descomptat no tenen res a veure amb els infectes menús xino-occidentals. Us puc assegurar que al Río Dragón menjareu autèntic, inclús amb pasta d'elaboració pròpia.


No us puc descriure els plats que degustàrem atès que anaven en un menú tancat i no vaig poder xafardejar la carta. El proper cop que hi vagi, -hi penso anar molt aviat-, seré més curós en aquest sentit. Tant sols us puc dir que gastronòmicament us sorprendrà, tant la qualitat com el rebut final, de 25 a 35 € per cap.

Un punt i a part es l'excel.lent pericia que en Gang demostra com a mag. El mag Gang ens va obsequiar amb una serie de trucs fets als nostres propis nassos, sentat al nostre costat i us puc assegurar que flipareu en colors. El punt de megalomania el posen la infinitat de fotografies d'en Gang amb famosos, que penjen de les parets del local i les histories personals esquitxades d'ironia que en Gang s'explaia a relatar a modus de monòleg.


RECOMANAT PER:
Sopars de grups que busquin un toc d'riginalitat tant en la vessant gastronòmica com en la lúdico-festiva

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Qualsevol mediàtic actual

EL DETALL:
Fixeu-vos la cara d'avorriment que fot en Loquillo a la foto que apareix en el tríptic que incloc en el post.


RIO DRAGON
c/ L'Oblit, 3
08041 Barcelona
Tel: 93 347 93 89
Obert dimecres, dijous i divendres nit; dissabtes migdia i nit;
diumenges i festius migdia.


Ver mapa más grande

dimarts, 25 d’agost del 2009

Con las manos en la masa - Rakel Winchester

Si no en tenieu prou amb la versió de Vainica Doble, aquí teniu la de Rakel Winchester. Una delicia còmica.

dimecres, 19 d’agost del 2009

La Singular, Barcelona. 17 agost 2009: Barcelona-Terrassa-Manresa-Solsona-Burgos

Son festes de Gràcia, hem aparcat els nens i la Yola i jo sortim a sopar en dilluns per fer més planer el retorn a la feina. Ambient-companyia-ganes-conversa, tots els astres estan en una linea perfecte, com Barcelona-Terrassa-Manresa-Solsona, -fixeuvos-hi en un plànol-. De sobte apareix La Singular. No vull exigerar, no diré Badajoz com a següent punt trencador de la linea perfecte, però una mica Burgos si que ho es. Anem als detalls.



El local es correcte. Després d'un passadís on la cuina queda a la vista a l'esquerre amb una única cuinera -singular-, arribem al únic saló -singular-. Començo a entendre el nom del restaurant encara que la poca singularitat del menjar em crearà dubtes posteriorment.



Es pot fumar a tot el local. Fa calor. El vi, un rioja alavesa del 2005 està calent malgrat el condó de gel amb que el vesteixen. Cartes escrites a ma en full DIN A4 color verd plastificat. No comença bé la cosa.



Amanida de salmó marinat. Quatre fulles de color verd ampolla de cava xuxurries talladetes, salmó -suposo que envasat al buit-, ou dur per donar color i un gran fullot d'axicoria en posició vertical a modus de ploma d'indi com aquelles bengales que et posavem als banana split de La Jijonenca. Entra bé, tot es bo, però aportació culinaria de 0 bytes.

Anxoves amb pa amb tomàquet. Sense secrets del receptari del Sent Sovi, pero bones al cap i a la fi.

Platet de tonyina fresca escabetxada. També bo, encara que els escabeitxos que fa la meva àvia, la iaia encarna, son infinitament millors.

Platet de salmó marinat. Igual que l'amanida però sense les fulles de color verd xuxurries i sense l'ou dur i la palmera decorativa.

Dos "xupitos" d'orujo -calents per descomptat- i calor, molta calor, per si encara no ho havia dit.

59 € tot plegat. Recordem que serien quasi 10.000 pessetes. Jo hauria fet pagar com a molt 40 €. Potser era la calor que apretava molt, potser les festes de Gràcia que a molta gent no senten bé -jo entre d'ells-, potser jo no estava preparat per la mala llet que portava després de tants díes de vacances i tornar a la feina malgrat reconec que avui en dia es tota una sort poder tornar a treballar. El cas es que no vaig poder copsar la "singularitat" de la oferta culinaria. De totes maneres prometo tornar-hi a l'hivern per comprobar qui dels dos tenia un mal dia o veritablement si La Singular i jo tenim un greu problema d'incompatibilitat.

La Singular
Francisco Giner, 50
(Gràcia)
08012 Barcelona
Tel: 93 2375098





dilluns, 10 d’agost del 2009

Toc de Sol. Castell d'Aro: El misteri dels "scampi"

Toc de Sol. Castell d'Aro. 5 d'agost de 2009.

Ai que deuen tenir els restaurants d'aquests indrets que em tornen boig. Potser es l'estiu, el dolce far niente, les noies bufones que m'enlairen l'esperit. Avui sopem a Toc de Sol. Casa de pedra restaurada, espaiosa amb terrassa interior, fresqueta, estiuenca i amb una barra de bar per fer unes copetes decorada amb bon gust. Mira que si a més s'hi mengés bé?




Ens endinsem cap la la terrassa, per descomptat plena a vessar d'epidermis nòrdiques vermelloses per l'efecte del sol i cabells rossos. Se les saben totes...

Demanem la cerveseta obligatoria per refrescar-nos. El resultat son uns cervesots dignes de comparació amb aquelles mítiques iardes del Panchito de Barcelona. Se'm fa molt llarga -la cervesa- però en un acte de superació personal acabo amb ella.

Arriben les cartes proporcionades per un senyor molt seriot. No goso fer-li cap brometa de les moltes idiotades que se'm passen pel cap cada segon. He sentit que si un comensal cau malament al cambrer li poder tirar qualsevol cosa al menjar sense que aquest varïi ni el gust ni el color...Jo li hauria preguntat perque tota la carta i els menús estan escrits en català menys la paraula "scampi". Tots perfectament definits amb l'excepció de dos plats on hi apareix la paraula "scampi" enlloc de "escamarlans". Al final ens decantem pel menú de 30 €, el més econòmic, tot s'ha de dir.

Voldria haver tastat el panet amb ceba, però tant sols n'hi queda un -potser dins la cuina n'hi han més, però el senyor seriot s'imposa als seus subordinats i si diu que no n'hi han més, fes-te fotre-. Escullo finalment pa de malalts -altrament dit integral- amb sèsam. El de ceba se'l queda en Xavi, que ha escollit primer. Me'l ofereix però l'ordre es l'ordre.

Ens ofereixen com a aperitiu un xarrup de sindria i mango. Fa poc, en un altre restaurant de la zona em van oferir un gaspatxo de sindria i a Barcelona alguna cosa semblant. Que passa amb la sindria aquest any? Hi ha campanya del govern per consumir sindria? D'on ve la sindria? Té propietats curatives contra la grip nova? Tot un misteri...

Finalment i un cop concentrats en el menú, jo opto per un tàrtar de salmó amb excessiva presencia de tàperes, però molt estiuenc i ben marinat, i un gratinat de "scampi" -vull resoldre el misteri idiomàtic-. Quan tasto els "scampi", punyeta! son escamarlans! La versió italiana es tant deliciosa com la catalana. Tinc ocasió de tastar també la sopa del dia, de llamàntol, servida amb amb dues petites salseres a part amb crema de llet i brandy per afegir-ho al gust. El millor de tot el que m´he posat al pap al Toc de Sol. Les postres al ser un menú me les menjo per obligació, un carpaccio de pinya, es a dir, pinya tallada molt fineta, molt fineta, que pinta tot el plat de groc i en 30 segons ja apareix cridant pas al píl.lore per entrar a l'intestí prim. El vi, Nivia 2005 empordà. Un xic axeressat però després de la cervesota tipus iarda, va entrant com si res.



Cafés, pa de pessic d'obsequi que no tasto i un deute de 40 € per persona. Preu més que just pel menjar ofert i la bellesa de l'entorn. Tornaré per menjar a la carta, per veure si puc fer riure al senyor seriot i perque m'expliquin el misteri dels "scampi".




Toc de Sol
Ctra. de S'Agaró, 25
17249 Castell d'Aro
Girona
Tel-Fax: 972 82 50 64




divendres, 7 d’agost del 2009

Con las manos en la masa

Aporto aquest recordatori de la historia dels programes culinaris a televisió. Cançó arxiconeguda de Joaquín Sabina y Vainica Doble.

La Taverneta, Palamós. 29 juliol 2009

Tu posa a la taula un Rioja Reserva i un novell i veuràs quin s'acava primer. Posa un Lagavulin i un Passport i veuràs quin es buida abans. Tu posa a menjar els nens i fixa't amb el que menjen i com s´ho menjen. Això es el que he pogut comprobar avui.

Després de donar una volteta per Palamós, ens ha fet mandra tornar a casa i hem pensat d'anar a sopar unes pizzes amb els nens. Com ja ho preveia hem acabat a un petit bar de tapes marineres en un carreró perpendicular al carrer Major, concretament c/ Mossen Miquel Costa.

Quatre taules fora, al carrerò i interior minúscul però amb una barra amb els tòpics "montaditos" que feia cert goig. He pensat "un altre bar de "montaditos" més". Res més lluny. He preguntat que era cada una de les tapes que s'amagaven sota els "montaditos" i he començat a sal.livar.

Aquesta es la nostra experiencia a La Taverneta:

"Montaditos". Doncs això. Una llesca de tal amb tall esbiaixat on li foten alguna cosa per sobre amb una certa gràcia -sense la "gràcia" serien com els que fem regularment a casa nostra-.


Bonítol en escabeitx amb ceba i pastanaga. Escabeitx suaaaaauuuuuu, potser fins i tot massa. Una mica de canya no li sentaria malament. De totes maneres guanyava si barrejaves bonítol, ceba i pastanaga i apa! tot cap a dins.

Gatets amb romesco. Peix molt melós, amb una espina/os central fàcil de separar amb els coberts o també usant les dents i la llengua. Servit en petits trocets. Es desfeia a la boca. Molt encertat. Els nens se l'han cascat quasi tot. Adjunto fotografia dels gatets al final del post per qui no els conegui.

Mandonguilles de gamba. Textura molt fina i sabors -en plural- deliciosos. N'hem pogut robar quatre. La resta, per les criatures. I amb el pa han deixat la cassoleta ben neta.

Callos de ventresca de rap amb cigrons. Reconec que aquest es un plat més d'adults. Si aneu a La Taverneta, deixeu-lo pel final. Si us el foteu el primer, no trobareu res bo. Sorprenent el resultat final en boca. No us el perdeu.

La Dolorosa: 58,40 €. Tres aigües de la Srta. Pepis -aquelles tant petitetes-, cinc canyes -es el que té l'estiu-, dotze montaditos i les quatre racions esmentades.

Els nens han menjat plats que no havien provat mai i amb fruició. El algodón no engaña.


dimarts, 28 de juliol del 2009

Cal Pep

Sopar a Cal Pep

Reserva feta fa un mes pel petit menjador que hi ha al fons del local. Lluny del brogit de la barra. Sempre que he anat a Cal Pep he reservat taula al menjador. Això de la barra no ho veig clar. Tindrà molt adeptes, però el fet d’estar menjant i que algú pel darrera et miri malament cada cop que demanes un plat perque vol usurpar el teu lloc de privilegi el mes aviat possible, em posa nerviós. Es comparable al paio que de reull et mira el diari que tu estàs llegint. Se que el futur usurpador del teu lloc de privilegi mataria per la teva posició i això em fa sentir amenaçat.

Al sortir a totes les guies a nivell internacional i pel fet que Barcelona s’hagi convertit en un parc temàtic farcit d’atraccions lúdico-festives, endinsar-se a Cal Pep es entra a la dimensió de la multiculturalitat. Quasi la meitat dels barreros son rossos tant o més que en Gudjohnsen i els que no ho son, tenen ulls ametllats i/o parlen idiomes desconeguts per mi. El panorama al menjador no es pas diferent.

L’alegría del personal de Cal Pep i el fet que siguin autoctons fa oblidar aquesta excessiva multiculturalitat. I quan comencen a omplir la taula de delicies i les copes del magnífic albariño Pazo de Señorans, fins i tot mires els visitants amb uns altres ulls. Cloïsses amb pernil, sensacionals, no pots estar-t’hi de sucar pa com si fossis a casa; fritadeta de peixet i gambetes, bo però per a mi el més fluix; truita, ai la truita com està, de patates, ceba i xoriço, feta amb l’oli ben calent, compacte per fora i sucosa per dins; i el tàrtar de tonyina amb torradetes, deu segons va durar al plat; les navalles planxa, sense un gram de sorra, si Txernobil tingués mar, probablement aquestes ho serien, Déu del cel quines peces! (potser deuen ser de Vandellòs); el pernilet que no falti, de Salamanca, més que correcte; el pop a la gallega, inmens, tovet, ben condimentat amb sal i pebre i la patata ni tova ni dura; els pebrots del padró, ja se sap que uns piquen i uns no, -suposo que els japonesos del costat es van endur tots els que picaven, perque nosaltres ni un- bons però corrents; els musclos, ni fu ni fa; i em deixo pel final els meus preferits; la sipia amb cigrons, impresciindible, tot un sacrilegi no tastarla; i la botifarra amb foie i mongetes, per plorar de gust.

Tot plegat la brometa, 250 pepinos per 4 comensals, incloent-hi cuatre canyetas previes per entrar en refredor en el dia més calent de l’any, les racions de coca amb tomàquet, tres ampolles del Señorans, quatre espumes de postres, de cafè irlandès i crema catalana, - a aquestes alçades de la nit tot es bo i tot fa riure-, els necessaris cafés per continuar la nit i la visió de dues boniques noietes italianes que encaixaven perfectament en el local, petitetes, bufones, i pel que es va veure, que no tastar, d’una matèria primera excel.lent.

dissabte, 11 de juliol del 2009

Baptisme

Avui inicio un blog que feia temps que tenia pendent. Aquí vomitaré la meva opinió dels llocs on es menja d'una forma plana i el més poc seriosa possible. També inclouré algunes curiositats sorprenents o divertides relacionades amb la gastronomia i la seva història.

No en tinc ni punyetera idea de com va això dels blogs. Se que m'emprenyaré amb aquesta màquina infernal un munt de cops, maleïré interneles i qui el va fotre, però suposo que amb el temps milloraré (intueixo que mooooooolt temps).

Apa doncs, començo. Estic pensant si fer-ho amb la meva estada al SegonsMercat del dijous 9 de juliol o deixar-ho per més endavant quan em trobi alguna cosa que valgui més la pena. M'ho penso.
Incloc una primera fotografia del Pitta Hut que vaig fer quan anava al SegonsMercat, a la Barceloneta. Molt ben trobat.