RIO DRAGON: DONDE ESTA LA BOLITA? DONDE ESTA LA BOLITA?

Quan parlem de Rio Dragon, no ens referim a un restaurant xinès convencional. Els que hi heu estat sabeu del que parlo. Els que no, aneu-hi per a comprobar-ho. Amb el mag Gang i la seva germana al capdavant, Rio Dragón ens ofereix autèntica cuina de la regió d'on els germans són originaris, la Manxuria. Perque us en feu una idea del caràcter del mag Gang, tant sols quatre dades de la inhòspita Manxuria -Dongbei Pingyuan, en xinès-.

Manxúria es una regió que engloba tres provincies xineses i una part de la regió autònoma de Mongòlia, al nord-est de la xina. Al sud trobem el mar groc i una miqueta més cap al sudoest, Beijing. I ara atenció a la resta de límits: Al sudest limita amb Corea del Nord, pais sense comentaris, a l'oest amb Mongòlia i concretament amb el desert de Gobi, un dels més àrids del món; a l'est podem trobar la mítica ciutat de Vladivostok, allà on sempre apareixien Mortadelo i Filemón per escapar del Súper; i al nord, la Siberia. Si a aquests límits tant paradisíacs li afegim que aquesta regió en el passat era llar de tribus nòmades molt belicoses (wikipedia), ens n'adonarem que aquest tipus, en Gang ha de ser un personatge especial, que va arribar a Barcelona als anys 70 quan comptava amb 17 anys. I si a més veiem el diàmetre de bíceps que gasta en Gang, corroborarem que no seria una bona idea fer un sinpa al Rio Dragón.

El menjar es diferent menys els rotllets de primavera que son una exhausta repetició d'aquells que portem menjant per aquesta ciutat desde fa ja un munt anys, si més no, a mi m'ha semblat així. He tingut la sort de viatjar a la Xina molts cops per temes laborals i he pogut tastar cuina d'algunes de les seves regions que per descomptat no tenen res a veure amb els infectes menús xino-occidentals. Us puc assegurar que al Río Dragón menjareu autèntic, inclús amb pasta d'elaboració pròpia.

No us puc descriure els plats que degustàrem atès que anaven en un menú tancat i no vaig poder xafardejar la carta. El proper cop que hi vagi, -hi penso anar molt aviat-, seré més curós en aquest sentit. Tant sols us puc dir que gastronòmicament us sorprendrà, tant la qualitat com el rebut final, de 25 a 35 € per cap.

Un punt i a part es l'excel.lent pericia que en Gang demostra com a mag. El mag Gang ens va obsequiar amb una serie de trucs fets als nostres propis nassos, sentat al nostre costat i us puc assegurar que flipareu en colors. El punt de megalomania el posen la infinitat de fotografies d'en Gang amb famosos, que penjen de les parets del local i les histories personals esquitxades d'ironia que en Gang s'explaia a relatar a modus de monòleg.

RECOMANAT PER:
Sopars de grups que busquin un toc d'riginalitat tant en la vessant gastronòmica com en la lúdico-festiva

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Qualsevol mediàtic actual

EL DETALL:
Fixeu-vos la cara d'avorriment que fot en Loquillo a la foto que apareix en el tríptic que incloc en el post.


RIO DRAGON
c/ L'Oblit, 3
08041 Barcelona
Tel: 93 347 93 89
Obert dimecres, dijous i divendres nit; dissabtes migdia i nit;
diumenges i festius migdia.


Ver mapa más grande

Con las manos en la masa - Rakel Winchester

Si no en tenieu prou amb la versió de Vainica Doble, aquí teniu la de Rakel Winchester. Una delicia còmica.

La Singular, Barcelona. 17 agost 2009: Barcelona-Terrassa-Manresa-Solsona-Burgos

Son festes de Gràcia, hem aparcat els nens i la Yola i jo sortim a sopar en dilluns per fer més planer el retorn a la feina. Ambient-companyia-ganes-conversa, tots els astres estan en una linea perfecte, com Barcelona-Terrassa-Manresa-Solsona, -fixeuvos-hi en un plànol-. De sobte apareix La Singular. No vull exigerar, no diré Badajoz com a següent punt trencador de la linea perfecte, però una mica Burgos si que ho es. Anem als detalls.



El local es correcte. Després d'un passadís on la cuina queda a la vista a l'esquerre amb una única cuinera -singular-, arribem al únic saló -singular-. Començo a entendre el nom del restaurant encara que la poca singularitat del menjar em crearà dubtes posteriorment.



Es pot fumar a tot el local. Fa calor. El vi, un rioja alavesa del 2005 està calent malgrat el condó de gel amb que el vesteixen. Cartes escrites a ma en full DIN A4 color verd plastificat. No comença bé la cosa.



Amanida de salmó marinat. Quatre fulles de color verd ampolla de cava xuxurries talladetes, salmó -suposo que envasat al buit-, ou dur per donar color i un gran fullot d'axicoria en posició vertical a modus de ploma d'indi com aquelles bengales que et posavem als banana split de La Jijonenca. Entra bé, tot es bo, però aportació culinaria de 0 bytes.

Anxoves amb pa amb tomàquet. Sense secrets del receptari del Sent Sovi, pero bones al cap i a la fi.

Platet de tonyina fresca escabetxada. També bo, encara que els escabeitxos que fa la meva àvia, la iaia encarna, son infinitament millors.

Platet de salmó marinat. Igual que l'amanida però sense les fulles de color verd xuxurries i sense l'ou dur i la palmera decorativa.

Dos "xupitos" d'orujo -calents per descomptat- i calor, molta calor, per si encara no ho havia dit.

59 € tot plegat. Recordem que serien quasi 10.000 pessetes. Jo hauria fet pagar com a molt 40 €. Potser era la calor que apretava molt, potser les festes de Gràcia que a molta gent no senten bé -jo entre d'ells-, potser jo no estava preparat per la mala llet que portava després de tants díes de vacances i tornar a la feina malgrat reconec que avui en dia es tota una sort poder tornar a treballar. El cas es que no vaig poder copsar la "singularitat" de la oferta culinaria. De totes maneres prometo tornar-hi a l'hivern per comprobar qui dels dos tenia un mal dia o veritablement si La Singular i jo tenim un greu problema d'incompatibilitat.

La Singular
Francisco Giner, 50
(Gràcia)
08012 Barcelona
Tel: 93 2375098

Toc de Sol. Castell d'Aro: El misteri dels "scampi"

Toc de Sol. Castell d'Aro. 5 d'agost de 2009.

Ai que deuen tenir els restaurants d'aquests indrets que em tornen boig. Potser es l'estiu, el dolce far niente, les noies bufones que m'enlairen l'esperit. Avui sopem a Toc de Sol. Casa de pedra restaurada, espaiosa amb terrassa interior, fresqueta, estiuenca i amb una barra de bar per fer unes copetes decorada amb bon gust. Mira que si a més s'hi mengés bé?



Ens endinsem cap la la terrassa, per descomptat plena a vessar d'epidermis nòrdiques vermelloses per l'efecte del sol i cabells rossos. Se les saben totes...

Demanem la cerveseta obligatoria per refrescar-nos. El resultat son uns cervesots dignes de comparació amb aquelles mítiques iardes del Panchito de Barcelona. Se'm fa molt llarga -la cervesa- però en un acte de superació personal acabo amb ella.

Arriben les cartes proporcionades per un senyor molt seriot. No goso fer-li cap brometa de les moltes idiotades que se'm passen pel cap cada segon. He sentit que si un comensal cau malament al cambrer li poder tirar qualsevol cosa al menjar sense que aquest varïi ni el gust ni el color...Jo li hauria preguntat perque tota la carta i els menús estan escrits en català menys la paraula "scampi". Tots perfectament definits amb l'excepció de dos plats on hi apareix la paraula "scampi" enlloc de "escamarlans". Al final ens decantem pel menú de 30 €, el més econòmic, tot s'ha de dir.

Voldria haver tastat el panet amb ceba, però tant sols n'hi queda un -potser dins la cuina n'hi han més, però el senyor seriot s'imposa als seus subordinats i si diu que no n'hi han més, fes-te fotre-. Escullo finalment pa de malalts -altrament dit integral- amb sèsam. El de ceba se'l queda en Xavi, que ha escollit primer. Me'l ofereix però l'ordre es l'ordre.

Ens ofereixen com a aperitiu un xarrup de sindria i mango. Fa poc, en un altre restaurant de la zona em van oferir un gaspatxo de sindria i a Barcelona alguna cosa semblant. Que passa amb la sindria aquest any? Hi ha campanya del govern per consumir sindria? D'on ve la sindria? Té propietats curatives contra la grip nova? Tot un misteri...

Finalment i un cop concentrats en el menú, jo opto per un tàrtar de salmó amb excessiva presencia de tàperes, però molt estiuenc i ben marinat, i un gratinat de "scampi" -vull resoldre el misteri idiomàtic-. Quan tasto els "scampi", punyeta! son escamarlans! La versió italiana es tant deliciosa com la catalana. Tinc ocasió de tastar també la sopa del dia, de llamàntol, servida amb amb dues petites salseres a part amb crema de llet i brandy per afegir-ho al gust. El millor de tot el que m´he posat al pap al Toc de Sol. Les postres al ser un menú me les menjo per obligació, un carpaccio de pinya, es a dir, pinya tallada molt fineta, molt fineta, que pinta tot el plat de groc i en 30 segons ja apareix cridant pas al píl.lore per entrar a l'intestí prim. El vi, Nivia 2005 empordà. Un xic axeressat però després de la cervesota tipus iarda, va entrant com si res.



Cafés, pa de pessic d'obsequi que no tasto i un deute de 40 € per persona. Preu més que just pel menjar ofert i la bellesa de l'entorn. Tornaré per menjar a la carta, per veure si puc fer riure al senyor seriot i perque m'expliquin el misteri dels "scampi".




Toc de Sol
Ctra. de S'Agaró, 25
17249 Castell d'Aro
Girona
Tel-Fax: 972 82 50 64

Con las manos en la masa

Aporto aquest recordatori de la historia dels programes culinaris a televisió. Cançó arxiconeguda de Joaquín Sabina y Vainica Doble.

La Taverneta, Palamós. 29 juliol 2009

Tu posa a la taula un Rioja Reserva i un novell i veuràs quin s'acava primer. Posa un Lagavulin i un Passport i veuràs quin es buida abans. Tu posa a menjar els nens i fixa't amb el que menjen i com s´ho menjen. Això es el que he pogut comprobar avui.

Després de donar una volteta per Palamós, ens ha fet mandra tornar a casa i hem pensat d'anar a sopar unes pizzes amb els nens. Com ja ho preveia hem acabat a un petit bar de tapes marineres en un carreró perpendicular al carrer Major, concretament c/ Mossen Miquel Costa.

Quatre taules fora, al carrerò i interior minúscul però amb una barra amb els tòpics "montaditos" que feia cert goig. He pensat "un altre bar de "montaditos" més". Res més lluny. He preguntat que era cada una de les tapes que s'amagaven sota els "montaditos" i he començat a sal.livar.

Aquesta es la nostra experiencia a La Taverneta:

"Montaditos". Doncs això. Una llesca de tal amb tall esbiaixat on li foten alguna cosa per sobre amb una certa gràcia -sense la "gràcia" serien com els que fem regularment a casa nostra-.


Bonítol en escabeitx amb ceba i pastanaga. Escabeitx suaaaaauuuuuu, potser fins i tot massa. Una mica de canya no li sentaria malament. De totes maneres guanyava si barrejaves bonítol, ceba i pastanaga i apa! tot cap a dins.

Gatets amb romesco. Peix molt melós, amb una espina/os central fàcil de separar amb els coberts o també usant les dents i la llengua. Servit en petits trocets. Es desfeia a la boca. Molt encertat. Els nens se l'han cascat quasi tot. Adjunto fotografia dels gatets al final del post per qui no els conegui.

Mandonguilles de gamba. Textura molt fina i sabors -en plural- deliciosos. N'hem pogut robar quatre. La resta, per les criatures. I amb el pa han deixat la cassoleta ben neta.

Callos de ventresca de rap amb cigrons. Reconec que aquest es un plat més d'adults. Si aneu a La Taverneta, deixeu-lo pel final. Si us el foteu el primer, no trobareu res bo. Sorprenent el resultat final en boca. No us el perdeu.

La Dolorosa: 58,40 €. Tres aigües de la Srta. Pepis -aquelles tant petitetes-, cinc canyes -es el que té l'estiu-, dotze montaditos i les quatre racions esmentades.

Els nens han menjat plats que no havien provat mai i amb fruició. El algodón no engaña.