dimarts, 28 de juliol de 2009

Cal Pep

Sopar a Cal Pep

Reserva feta fa un mes pel petit menjador que hi ha al fons del local. Lluny del brogit de la barra. Sempre que he anat a Cal Pep he reservat taula al menjador. Això de la barra no ho veig clar. Tindrà molt adeptes, però el fet d’estar menjant i que algú pel darrera et miri malament cada cop que demanes un plat perque vol usurpar el teu lloc de privilegi el mes aviat possible, em posa nerviós. Es comparable al paio que de reull et mira el diari que tu estàs llegint. Se que el futur usurpador del teu lloc de privilegi mataria per la teva posició i això em fa sentir amenaçat.

Al sortir a totes les guies a nivell internacional i pel fet que Barcelona s’hagi convertit en un parc temàtic farcit d’atraccions lúdico-festives, endinsar-se a Cal Pep es entra a la dimensió de la multiculturalitat. Quasi la meitat dels barreros son rossos tant o més que en Gudjohnsen i els que no ho son, tenen ulls ametllats i/o parlen idiomes desconeguts per mi. El panorama al menjador no es pas diferent.

L’alegría del personal de Cal Pep i el fet que siguin autoctons fa oblidar aquesta excessiva multiculturalitat. I quan comencen a omplir la taula de delicies i les copes del magnífic albariño Pazo de Señorans, fins i tot mires els visitants amb uns altres ulls. Cloïsses amb pernil, sensacionals, no pots estar-t’hi de sucar pa com si fossis a casa; fritadeta de peixet i gambetes, bo però per a mi el més fluix; truita, ai la truita com està, de patates, ceba i xoriço, feta amb l’oli ben calent, compacte per fora i sucosa per dins; i el tàrtar de tonyina amb torradetes, deu segons va durar al plat; les navalles planxa, sense un gram de sorra, si Txernobil tingués mar, probablement aquestes ho serien, Déu del cel quines peces! (potser deuen ser de Vandellòs); el pernilet que no falti, de Salamanca, més que correcte; el pop a la gallega, inmens, tovet, ben condimentat amb sal i pebre i la patata ni tova ni dura; els pebrots del padró, ja se sap que uns piquen i uns no, -suposo que els japonesos del costat es van endur tots els que picaven, perque nosaltres ni un- bons però corrents; els musclos, ni fu ni fa; i em deixo pel final els meus preferits; la sipia amb cigrons, impresciindible, tot un sacrilegi no tastarla; i la botifarra amb foie i mongetes, per plorar de gust.

Tot plegat la brometa, 250 pepinos per 4 comensals, incloent-hi cuatre canyetas previes per entrar en refredor en el dia més calent de l’any, les racions de coca amb tomàquet, tres ampolles del Señorans, quatre espumes de postres, de cafè irlandès i crema catalana, - a aquestes alçades de la nit tot es bo i tot fa riure-, els necessaris cafés per continuar la nit i la visió de dues boniques noietes italianes que encaixaven perfectament en el local, petitetes, bufones, i pel que es va veure, que no tastar, d’una matèria primera excel.lent.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

hola!!! moltes felicitats per el blog.
Casualment ahir vaig anar a sopar a Cal Pep i em va agradar molt, era el primer cop que hi anava malgra hi havia sentit a parlar a sovint.La truita es impresionant, amb aquell allioli al damunt ummm..
les cloïses amb la salseta i les croquetes barrejades de pollastre i pernil no estan malament. Lo que per mi haurien de millorar es el pa amb tomaquet ja que esta un xic gomos i crec que es molt important acompanyar les viandes amb un bon paambtomata.
Estava com dius ple de turistes, que jo crec alguns hi van sols perque surt a les guies i no es sap molt be que es. Fot una mica que tu t'hagis d'esperar mentre un grup de anglesos amb poques ganes de menjar tastes plats sense cap tipus de emocio (amb molt de respecte per els anglesos que segur saven de gastronomia) pero ahir els que hi eren estaven mes preocupats per veure gerres i gerres de cervesa que per el menjar, en fi hi ha d'haver-hi de tot en aquest mon.
Doncs res mes, anire seguint el teu blog. Molts petons, Monica

anna ha dit...

eoooooo!!!
mola!!!
ami si em convides t'acompanyo a provar aquest:
http://www.caldeni.com/
;-)

jordi_bcn ha dit...

Hola David!
Seguiré amb atenció aquest blog, sobretot quan torni, aquí la wifi es d pagament i no em puc entretenir molt.
Molts records company!

Xavi ha dit...

Jo només he anat una vegada i va ser a la barra perque sempre que truques et diuen que no hi ha taula. I aquell dia com era molt tard encara ben trobar lloc a l'entrada. Coincideixo amb la teva valoració de les cloïses i la truita. La veritat és que em va agradar i tinc pendent tornar a fer taula. Però això que surti a totes les guies de guiris ho fa complicat.

Anònim ha dit...

Hola David,

Tal com ho descrius hauré de pensar de trobar un dia per anar-hi.. Ho estic llegint a les 11.15 de Diumenge i tot i que m'he llevat una micona tard, de llegir-ho em va fent boca..........

Ja demanaría la truita, el pop o els calamars i amb un bon vi.

Be hauré de conformar-me amb el que la mare tingui avui per dinar...

Aniré seguint el blog per veure les sorpreses que ens presentes.

Bones vacances........
Antonia

TocaFogons ha dit...

Als que no heu pogut trobar taula, -insisteixo, imprescindible per fugir del "guiramen" de la barra-, truqueu amb un mes d'antelació. Paga la pena.