dijous, 22 d’octubre de 2009

El Lobito, 7 d'octubre de 2009: "Pequeño lobo o hulto lealizado en un lestaulante de la Balceloneta"

Aquest restaurant transmet sensacions de taberna antiga molt ben cuidada. Tot posat de manera que El Lobito vulgui fer percebre al client que entra a un local de solera, de fa molts anys, però a la vegada amb aires actuals. Es un plaer arribar dels primers per veure el saló tot ben paradet, ja amb el pernil de jabugo i les amanides de tomàquet, tonyina i cabdells presidint cada una de les taules, aportant més color/calor al local, si es que li feia falta.

Perquè a El Lobito no es demana res. Donen per fet que si vas a petar a un lloc així t'ha d'agradar tot. Pots demanar la carta, però has de ser més ràpid que els del Palau destruint documents, perquè a la que et distreus amb l'amanida i el pernil, zaaaaasss!! ja tens els escamarlans, -tirant a escamarlanots-, a sobre la taula i es com si ja estessis abandonat a la teva sort, sense possibilitat de tornar enrera i escollir el que et vingui de gust i de passada donar una ulladeta als preus per no anar a cegues amb el festival de bones viandes proporcionades pel personal del local. Aquí, com ja exposaré més endavant, tens dues possibilitats; o mires la carta i demanes una amanida i un segon digne com ara un peixet del dia, o et poses una bena als ulls i endavant que fa baixada.



Davant l'arribada dels vuit crustacis, -dos per barba-, ens deixem anar i quan l'èsser humà es deixa anar, tant en el sexe com en el menjar, n'acaba pagant les conseqüències...

Després dels deliciosos i fresquíssims escamarlans van arribant com si d'un banquet medieval es tractés, unes excepcionals tallarines/tallines que deurien caure mentre parlaven amb les escamarlans, unes meganavalles culturistes, un peix fregit també molt fresc i carnós pero que em provoca un cert nifunifamisme, mig llamàntol que arriba cridant "se masca la tragedia"  i per acabar la traca final, un llobarrot sensacional per barba que acaba amb tots nosaltres. I quan ja creus que tot ha acabat i piques tres cops a la lona demanant la rendició incondicional, la resposta de la portadora de felicitat es: "No, si ara tant sols falten les gambes, ja estan a planxa", com si t'estigués dient "no si encara que no volgueu menjareu més i pagareu el número complementari".

Santes gambes i benvingudes siguin. Vuit peces, -dues per barba com sempre-, i tot es acabar amb elles i començar a fer apostes del que ens costaría la broma. Que si seixanta, que si setanta...

Arriben les postres, evidentment sense demanar-les, i em creen l'habitual indiferència. Ho sento, no es que no m'agradin, el que passa es que crec que gaudeixo tant amb el saladet que aboco tot el meu desig i em buido. Crec haver vist un milfulles de crema a sobre la taula que segons comentaris dels companys era una delicia, i alguna cosa més que sincerament desconec. Quan reacciono per fer una foto al milfulles, el resultat es aquest:




Tot això regat amb un bon Albariño, els cafès de rigor i els clàssics però no per això prescindibles xarrups, orujo blanc i d'herbes, "a volontá".

En aquest punt les apostes pel preu final es tornen una feliç preocupació. A la plenitut i la sensació d'haver menjat com reis/presidents de la república se li afegeix un "ai ai ai, i mira que si es passesin?" que ens neguiteja i a l'hora ens fa riure. I allò del deixar-se anar, com havia dit abans, acaba tenint les seves conseqüencies.




Les cares de 102 € no cal que les descrigui. Aquell escurar les butxaques a la recerca del bitllet perdut, aquell canvi oblidat del diari del matí,...Tot a fí d'arribar a la xifra màgica, cent-dos dels nous euros.

No cal ni dir que la qualitat es excepcional així com la sencillesa a vegades excessiva de la preparació. La relació qualitat-preu es un terme subjectiu i per això discutible. La meva opinió es que hi ha inflor, una inflor que a mi particularment em va destrempar les bones sensacions d'un gran sopar. El meu propinòmetre particular m'indica que millor no deixar res, -bàsicament perque no tinc res més-, i si pot ser endurse un cendrer de record. Ah! i se m'blidava citar el propietari mestre de cerimònies que va passejant per les taules barbotejant frases per a mi ininteligibles al cinqüanta per cent, que al principi fa gracia però després incomoda.

RECOMANAT PER:
Si fas un ple al quinze i t'importa tot un rave

A QUI ET PODRIES TROBAR:
Turistes adinerats, sobretot russos

EL DETALL:
Fotografia de Roger Moore al local abans de pagar, -fixeu-vos en el somriure-.

Ja opinaré en una altra ocasió d'aquesta megalòmana i discutible costum de penjar fotografies dels mediàtics que visiten els locals...


EL LOBITO
c/ Ginebra 9
08003 Barcelona
Tel.: 933 199 164


Ver mapa más grande



5 comentaris:

Anònim ha dit...

L'HAS CLAVADA. ENCARA M'ESTIC RIENT...

VICTOR

Toni Tugues ha dit...

..llons!!! Co-llons!!! :) .. i si dius que ets de la guia Mitxelin, no sopes gratis? Juasjuas!
Salut crack.

TocaFogons ha dit...

si, també feiem cara de ...llons!!!

La cuina vermella ha dit...

Que fort, que foooorrrrrrttt!!! Ens encanta el teu bloc, l'hem conegut gràcies al comentari que has deixat a baixa gastronomia.

La cuina vermella ha dit...

sí, si que tenim bloc, és www.lacuinavermella.cat