Aquest restaurant transmet sensacions de taberna antiga molt ben cuidada. Tot posat de manera que El Lobito vulgui fer percebre al client que entra a un local de solera, de fa molts anys, però a la vegada amb aires actuals. Es un plaer arribar dels primers per veure el saló tot ben paradet, ja amb el pernil de jabugo i les amanides de tomàquet, tonyina i cabdells presidint cada una de les taules, aportant més color/calor al local, si es que li feia falta.
Perquè a El Lobito no es demana res. Donen per fet que si vas a petar a un lloc així t'ha d'agradar tot. Pots demanar la carta, però has de ser més ràpid que els del Palau destruint documents, perquè a la que et distreus amb l'amanida i el pernil, zaaaaasss!! ja tens els escamarlans, -tirant a escamarlanots-, a sobre la taula i es com si ja estessis abandonat a la teva sort, sense possibilitat de tornar enrera i escollir el que et vingui de gust i de passada donar una ulladeta als preus per no anar a cegues amb el festival de bones viandes proporcionades pel personal del local. Aquí, com ja exposaré més endavant, tens dues possibilitats; o mires la carta i demanes una amanida i un segon digne com ara un peixet del dia, o et poses una bena als ulls i endavant que fa baixada.
Davant l'arribada dels vuit crustacis, -dos per barba-, ens deixem anar i quan l'èsser humà es deixa anar, tant en el sexe com en el menjar, n'acaba pagant les conseqüències...
Després dels deliciosos i fresquíssims escamarlans van arribant com si d'un banquet medieval es tractés, unes excepcionals tallarines/tallines que deurien caure mentre parlaven amb les escamarlans, unes meganavalles culturistes, un peix fregit també molt fresc i carnós pero que em provoca un cert nifunifamisme, mig llamàntol que arriba cridant "se masca la tragedia" i per acabar la traca final, un llobarrot sensacional per barba que acaba amb tots nosaltres. I quan ja creus que tot ha acabat i piques tres cops a la lona demanant la rendició incondicional, la resposta de la portadora de felicitat es: "No, si ara tant sols falten les gambes, ja estan a planxa", com si t'estigués dient "no si encara que no volgueu menjareu més i pagareu el número complementari".
Santes gambes i benvingudes siguin. Vuit peces, -dues per barba com sempre-, i tot es acabar amb elles i començar a fer apostes del que ens costaría la broma. Que si seixanta, que si setanta...
Arriben les postres, evidentment sense demanar-les, i em creen l'habitual indiferència. Ho sento, no es que no m'agradin, el que passa es que crec que gaudeixo tant amb el saladet que aboco tot el meu desig i em buido. Crec haver vist un milfulles de crema a sobre la taula que segons comentaris dels companys era una delicia, i alguna cosa més que sincerament desconec. Quan reacciono per fer una foto al milfulles, el resultat es aquest:
Tot això regat amb un bon Albariño, els cafès de rigor i els clàssics però no per això prescindibles xarrups, orujo blanc i d'herbes, "a volontá".
En aquest punt les apostes pel preu final es tornen una feliç preocupació. A la plenitut i la sensació d'haver menjat com reis/presidents de la república se li afegeix un "ai ai ai, i mira que si es passesin?" que ens neguiteja i a l'hora ens fa riure. I allò del deixar-se anar, com havia dit abans, acaba tenint les seves conseqüencies.
Les cares de 102 € no cal que les descrigui. Aquell escurar les butxaques a la recerca del bitllet perdut, aquell canvi oblidat del diari del matí,...Tot a fí d'arribar a la xifra màgica, cent-dos dels nous euros.
No cal ni dir que la qualitat es excepcional així com la sencillesa a vegades excessiva de la preparació. La relació qualitat-preu es un terme subjectiu i per això discutible. La meva opinió es que hi ha inflor, una inflor que a mi particularment em va destrempar les bones sensacions d'un gran sopar. El meu propinòmetre particular m'indica que millor no deixar res, -bàsicament perque no tinc res més-, i si pot ser endurse un cendrer de record. Ah! i se m'blidava citar el propietari mestre de cerimònies que va passejant per les taules barbotejant frases per a mi ininteligibles al cinqüanta per cent, que al principi fa gracia però després incomoda.
RECOMANAT PER:
Si fas un ple al quinze i t'importa tot un rave
A QUI ET PODRIES TROBAR:
Turistes adinerats, sobretot russos
EL DETALL:
Fotografia de Roger Moore al local abans de pagar, -fixeu-vos en el somriure-.
EL LOBITO
c/ Ginebra 9
08003 Barcelona
Tel.: 933 199 164
Ver mapa más grande
Davant l'arribada dels vuit crustacis, -dos per barba-, ens deixem anar i quan l'èsser humà es deixa anar, tant en el sexe com en el menjar, n'acaba pagant les conseqüències...
Després dels deliciosos i fresquíssims escamarlans van arribant com si d'un banquet medieval es tractés, unes excepcionals tallarines/tallines que deurien caure mentre parlaven amb les escamarlans, unes meganavalles culturistes, un peix fregit també molt fresc i carnós pero que em provoca un cert nifunifamisme, mig llamàntol que arriba cridant "se masca la tragedia" i per acabar la traca final, un llobarrot sensacional per barba que acaba amb tots nosaltres. I quan ja creus que tot ha acabat i piques tres cops a la lona demanant la rendició incondicional, la resposta de la portadora de felicitat es: "No, si ara tant sols falten les gambes, ja estan a planxa", com si t'estigués dient "no si encara que no volgueu menjareu més i pagareu el número complementari".
Santes gambes i benvingudes siguin. Vuit peces, -dues per barba com sempre-, i tot es acabar amb elles i començar a fer apostes del que ens costaría la broma. Que si seixanta, que si setanta...
Arriben les postres, evidentment sense demanar-les, i em creen l'habitual indiferència. Ho sento, no es que no m'agradin, el que passa es que crec que gaudeixo tant amb el saladet que aboco tot el meu desig i em buido. Crec haver vist un milfulles de crema a sobre la taula que segons comentaris dels companys era una delicia, i alguna cosa més que sincerament desconec. Quan reacciono per fer una foto al milfulles, el resultat es aquest:
Tot això regat amb un bon Albariño, els cafès de rigor i els clàssics però no per això prescindibles xarrups, orujo blanc i d'herbes, "a volontá".
En aquest punt les apostes pel preu final es tornen una feliç preocupació. A la plenitut i la sensació d'haver menjat com reis/presidents de la república se li afegeix un "ai ai ai, i mira que si es passesin?" que ens neguiteja i a l'hora ens fa riure. I allò del deixar-se anar, com havia dit abans, acaba tenint les seves conseqüencies.
Les cares de 102 € no cal que les descrigui. Aquell escurar les butxaques a la recerca del bitllet perdut, aquell canvi oblidat del diari del matí,...Tot a fí d'arribar a la xifra màgica, cent-dos dels nous euros.
No cal ni dir que la qualitat es excepcional així com la sencillesa a vegades excessiva de la preparació. La relació qualitat-preu es un terme subjectiu i per això discutible. La meva opinió es que hi ha inflor, una inflor que a mi particularment em va destrempar les bones sensacions d'un gran sopar. El meu propinòmetre particular m'indica que millor no deixar res, -bàsicament perque no tinc res més-, i si pot ser endurse un cendrer de record. Ah! i se m'blidava citar el propietari mestre de cerimònies que va passejant per les taules barbotejant frases per a mi ininteligibles al cinqüanta per cent, que al principi fa gracia però després incomoda.
RECOMANAT PER:
Si fas un ple al quinze i t'importa tot un rave
A QUI ET PODRIES TROBAR:
Turistes adinerats, sobretot russos
EL DETALL:
Fotografia de Roger Moore al local abans de pagar, -fixeu-vos en el somriure-.
Ja opinaré en una altra ocasió d'aquesta megalòmana i discutible costum de penjar fotografies dels mediàtics que visiten els locals...
EL LOBITO
c/ Ginebra 9
08003 Barcelona
Tel.: 933 199 164
Ver mapa más grande
Entrades
