Cal Pep

Sopar a Cal Pep

Reserva feta fa un mes pel petit menjador que hi ha al fons del local. Lluny del brogit de la barra. Sempre que he anat a Cal Pep he reservat taula al menjador. Això de la barra no ho veig clar. Tindrà molt adeptes, però el fet d’estar menjant i que algú pel darrera et miri malament cada cop que demanes un plat perque vol usurpar el teu lloc de privilegi el mes aviat possible, em posa nerviós. Es comparable al paio que de reull et mira el diari que tu estàs llegint. Se que el futur usurpador del teu lloc de privilegi mataria per la teva posició i això em fa sentir amenaçat.

Al sortir a totes les guies a nivell internacional i pel fet que Barcelona s’hagi convertit en un parc temàtic farcit d’atraccions lúdico-festives, endinsar-se a Cal Pep es entra a la dimensió de la multiculturalitat. Quasi la meitat dels barreros son rossos tant o més que en Gudjohnsen i els que no ho son, tenen ulls ametllats i/o parlen idiomes desconeguts per mi. El panorama al menjador no es pas diferent.

L’alegría del personal de Cal Pep i el fet que siguin autoctons fa oblidar aquesta excessiva multiculturalitat. I quan comencen a omplir la taula de delicies i les copes del magnífic albariño Pazo de Señorans, fins i tot mires els visitants amb uns altres ulls. Cloïsses amb pernil, sensacionals, no pots estar-t’hi de sucar pa com si fossis a casa; fritadeta de peixet i gambetes, bo però per a mi el més fluix; truita, ai la truita com està, de patates, ceba i xoriço, feta amb l’oli ben calent, compacte per fora i sucosa per dins; i el tàrtar de tonyina amb torradetes, deu segons va durar al plat; les navalles planxa, sense un gram de sorra, si Txernobil tingués mar, probablement aquestes ho serien, Déu del cel quines peces! (potser deuen ser de Vandellòs); el pernilet que no falti, de Salamanca, més que correcte; el pop a la gallega, inmens, tovet, ben condimentat amb sal i pebre i la patata ni tova ni dura; els pebrots del padró, ja se sap que uns piquen i uns no, -suposo que els japonesos del costat es van endur tots els que picaven, perque nosaltres ni un- bons però corrents; els musclos, ni fu ni fa; i em deixo pel final els meus preferits; la sipia amb cigrons, impresciindible, tot un sacrilegi no tastarla; i la botifarra amb foie i mongetes, per plorar de gust.

Tot plegat la brometa, 250 pepinos per 4 comensals, incloent-hi cuatre canyetas previes per entrar en refredor en el dia més calent de l’any, les racions de coca amb tomàquet, tres ampolles del Señorans, quatre espumes de postres, de cafè irlandès i crema catalana, - a aquestes alçades de la nit tot es bo i tot fa riure-, els necessaris cafés per continuar la nit i la visió de dues boniques noietes italianes que encaixaven perfectament en el local, petitetes, bufones, i pel que es va veure, que no tastar, d’una matèria primera excel.lent.

Baptisme

Avui inicio un blog que feia temps que tenia pendent. Aquí vomitaré la meva opinió dels llocs on es menja d'una forma plana i el més poc seriosa possible. També inclouré algunes curiositats sorprenents o divertides relacionades amb la gastronomia i la seva història.

No en tinc ni punyetera idea de com va això dels blogs. Se que m'emprenyaré amb aquesta màquina infernal un munt de cops, maleïré interneles i qui el va fotre, però suposo que amb el temps milloraré (intueixo que mooooooolt temps).

Apa doncs, començo. Estic pensant si fer-ho amb la meva estada al SegonsMercat del dijous 9 de juliol o deixar-ho per més endavant quan em trobi alguna cosa que valgui més la pena. M'ho penso.

Incloc una primera fotografia del Pitta Hut que vaig fer quan anava al SegonsMercat, a la Barceloneta. Molt ben trobat.