Agost,
calor, sequera. De ruta pel pirineu, el temps covida al migdia a fer un àpat frugal. Amanida, verdura o gaspatxo i poca cosa més. Però els Deus m'enpenyen a
empreses de més prestigi i em fan recordar la recomanació ja fa un bon grapat d'anys del meu bon amic Marcos, -quan
vagis per la Cerdanya fes els 11 quilometres de pujada fins a El Querforadat i
ves a veure a en Fèlix a Cal Mariet, no te'n
panadiràs-. Dit i fet, un quart de dues
a la Seu d'Urgell, carretera i manta destinació
Cal Mariet.
Després d'un passeig i onze quilòmetres
de conducció divertida, arribo
a El Querforadat. Cap rastre de Cal Mariet. Carrers deserts. Cap restaurant que
respongui a aquest nom. Finalment arribo per atzar a un gran pero a la
vegada discret mas. Ja cansat, famèlic i assedegat, pregunto a una noia que es trobava al jardí una qüestió sense risc de semblar pardalet:
- Per
menjar?
- Busca
Cal Mariet? Es aquí.
Gran
satisfacció. M'informa del menú i del preu. Confirmo la meva reserva a dos minuts vista i
procedeixo a seguirla per acomodar-me a la taula assignada. Silenci, comença l'espectacle.
A
continuació us avanço quelcom que defineix a en Fèlix,
el personatge que regenta aquesta "rara avis" gastronòmica. A Cal Mariet no hi funcionen els terminals per pagar
amb tarjeta de crèdit. Si feu els 11
meritoris quilòmetres per arribar i us penseu que no hi haurà recompensa a l'esforç perque no teniu cash,
confiant amb diner de plàstic, sapigueu que esteu força equivocats. Solució? Menjeu, ompliu-vos com a
bacons i la casa us indica que tot baixant, arribant a Martinet hi trobareu una
entitat bancària, treieu els calerons, els
poseu en un sobre i els entregueu a la gasolinera indicant que son per Cal
Mariet. Diuen que mai ningú ha deixat de pagar.
Un últim avís. Penseu que sempre menjareu
amb música clàssica, una de les passions del xef. I si portessiu un CD
posem per cas de rock/pop, ni se us passi pel cap posar-lo per iniciativa
propia en el reproductor que es trova al vostre abast al menjador principal. Un
popular peridista català, molt proper a les elits godonianes ho va fer.
Desconec l’abast de l’enfrontament, però el que es segur es que no ha
tornat mai més al local.
El menú es composa de quatre plats fixos i postres. No hi ha
elecció possible. Aqui els llepafils
no hi són benvinguts. Si arribes fins
aquí la valentia gourmanda es pressuposa.
Comencem els estudiats moviments del concert per oïda i panxa en rotet major.
Lento
moderato. Comencem amb un carpaccio de magret d'ànec
amb vinagreta de mostassa i pipes, -pelades, es clar-. El menjar ens entra pels
ulls, això ho sabem i el color un pel
inièstic d'aquest plat no fa
justicia al que després ens trobarem en boca. Sabor
suau per començar la primera etapa, la
vinagreta fins i tot massa suau, però entenc que el crescendo de
contundencia obliga a ser mesurats pel que fa al debut de les nostres
papil.les.
Netejo la
cavitat bucal amb un curiós Rioja , dos gots plens
d'aigua de la gerra, i sense temps per escriure quatre notes amb lletra de
metge, arriba la segona etapa papil.lar.
Andante. Caneló fet a la brasa amb beixamel
de tòfona. Bon rostit, excel.lent
untuositat, plenitut de la crema i tamany perfecte. Un bon segon moviment que
incrementa el tempo del concert.
Pel que fa a l'Allegro, això
ja són paraules majors. La mera
descripció del plat ja us provocarà una salivació d'aquelles de dolor
glandular. Ou ferrat amb oli de tòfona, ceps i encenalls de foie.
Que? Fan on o no fan mal aquestes glanduletes? Fent un símil musical aquest plat tindria la contundencia de Bruckner
i la perfecció de Mozart.
El punt culminant del concert arriba amb un Molto Vivace
anomenat "Chuletón", que així dit en castellà sona com més bèstia, oi? Bona peça de carn. Segons va dir en Fèlix
Duran, Director de l'orquestra nacional de Cal Mariet, a una entrevista al
diari Avui, com més vell més bo està.
Les postres, que me les endinyo perque formen part del menú, reconec que no em deixen
indiferent. Una coca de gerds amb ampolleta de moscatell "a volontà". Pasta suau, cruixent i prima com una pizza
napuletana feta al forno legna amb els gerd amagadots en una fina base. Jo de mena prescindiria de qualsevol tipus de
postre dolç, fins i tot de qualsevol dolç que gosi envaïr un primer o segon plat
salat, pero de tant en tant alguna sorpresa com aquesta es benvinguda.
Una bona conversa de sobretaula amb en Fèlix parlant de vins i anècdotes
del local posen el tatatatxín final a aquest esplèndid concert. Fins i tot a l’hora de portar-te la nota, se t’escapa un somriure i un “quecabró” interior…
VI QUE M’HA FET COSTAT:
Mendabel 2008 d’Abel Mendoza. DO Rioja. El vi,
com la teca, es assignat sense possibilitat d’escollir.
Elevo la meva queixa per no oferir vins de la terra.
RECOMANAT PER:
Gourmets i gourmands que gaudexin amb
la fòrmula menja-i-calla, que a mi per cert, sempre m’ha agradat perque et
descarrega de la responsabilitat d’escollir.
A QUI ET PODRIES TROBAR:
Ceretans quemacus de la societat civil catalana
EL DETALL:
Una curiositat, ja publicada en premsa, ilustra el perfil del propietari. Una entitat
barcelonina de cert toc elitista i que té nom de figura geomètrica relacionada amb el món
equí, va demanar-li a en Fèlix tres menús per escollir-ne un per
votació d'entre tots els socis. Ell,
poc amic de confeccionar pressupostos, va tirar pel dret i oferir el mateix menú repetit tres vegades pero amb músiques de Vivaldi,
Txaikovski i Rakhmàninov, a 60, 75 i 90 € respectivament. Davant la sorpresa del client, en Fèlix raonar que no es mateix menjar amb cada un dels tres
compositors. Finalment l'escollit fou en Txaikovski.
CAL MARIET
25723 El Querforadat
Lleida
Tel: 639 60 98 14 (potser responen)
Dinars sopars
Reserva, si pero no
Entrades
